El Sol surt a Múrcia tímidament. Un dia ennuvolat i mig-plovent al migdia i principi de la vesprada ens fa pensar lo pitjor. Però per sort, només han cancel·lat un concert (d’un grup que jo almenys no conec de res). Tots ressacosos i en agujetes, dinem, fem el longui, ens acabem tot l’alcohol i al final decidim que ja és bon hora per a tornar al recinte del festival.
Arribem al puesto. Si el divendres hi havia gent, el dissabte està rebentat. Entrem, que no ens volem perdre cap actuació. No recordo qui hi havia punxant en eixe moment al SOS Club, però tampoc és que ens fera massa el pes, de manera que ens assomem a l’escenari gran, que començaven Nada Surf. Vam escoltar un parell de cançons, però no ens van motivar massa tampoc, i vam marxar a l’altre escenari.
Primera actuació del dia: We Are Standard. La veritat és que no m’acaben massa (vaja, que ni fu ni fa) però a molts del públic sembla que sí. El moment estelar del concert va ser quan el cantant va preguntar que si hi havia algú de Múrcia, i va afegir "Nosotros somos de Bilbao, pero tranquilos, que somos de los buenos…jejeje" LOL
El segon concert de la vesprada, L.A. Havia escoltat el seu disco, Heavenly Hell, un parell de vegades gràcies als nostres estimats anuncis de Spotify. La veritat és que em van agradar bastant en directe, però no em sabia cap cançó ni res a part dels estribillos de Hands i Stop the Clocks, de manera que em vaig dedicar a escoltar-los solament. A les primeres files, això sí.
Seguidament, també a l’escenari Jägermeister, Dorian. Jo abans del concert: "Bah, només he escoltat la de A Cualquier Otra Parte". Jo al acabar el concert "He cantat totes les cançons com si m’agradaren". I sí, resulta que totes les cançons de Dorian parlen de temes similars i són bastant repetitives a lo sing-along. M’ho vaig passar bé i tot… 
Una pausa mentre canvien els instruments i arriben Love of Lesbian!!!! Seeeeh! Eixe grup del qual no parlo mai perque no els escolto gairebé res… xD Diràs que no hi havia ningú a l’escenari gran, on començava l’actuació de Madness. Tots apretaaats, rotllo Crystal Castles al dia anterior però sense mosh, gràcies a Déu. Un concert curt però intens. Van faltar molts dels seus temazos dels discos vells (Marlene, Niña Imantada, Houston, etc.), però què hem de fer? Només els van deixar un horeta per a tocar. I el públic entregadíssim, que gairebé ni es s’escoltava al propi grup en els seus temes més animats. Vaig acabar tot suat i afònic, però va valdre la pena, com sempre. I amb esta, ja van 5 vegades que els he vist actuar en directe.
LoL fan una coreografia vestits d’Amante Guisante i acaben el concert. Tota una marabunta de gent que surt… Mentrestant ens airejem tots un poc i anem cap a Madness, que ja acabàven de tocar. Al final van tocar molts dels seus temazos, com Our House, It Must be Love, Baggy Trousers o Night Boat to Cairo (vaja, que menys One Step Beyond i House of Fun, vaig escoltar lo millor del grup igualment). I mentrestant em vaig comprar uns tallarins de Thai Me Up per 6€ que estàven molt bons i n’hi havia molta quantitat. No em va doldre pagar-ho.
Acaben Madness i fem una volteta pel recinte, descansem tirats pel terra -perquè si alguna cosa fa falta a eixe festival és puesto per a descansar- i ens vam trobar amb el cantant de L.A. Foto, el felicito pel concert i parlem un poquet -sobre els seus anuncis del Spotify 
. Seguidament, cerveses i anem cap a l’escenari gran, que començaven ja Orbital. Satan, Belfast i demés per a començar el concert. Les seues cançons són un poc massa… ambientals per a l’ambient que ja hi havia per allí, de manera que ens vam girar i "Oooh, làsers!!! Merda, que ja va Chris Cunningham!!". Se m’acumula la faena… Em vaig perdre el principi del seu videoconcert, i això que va ser curtet. Va ser una cosa bastant rara a tres pantalles on hi havia remixos dels seus vídeos més coneguts (el videoclip de Sheena is a Parasite de The Horrors, Rubber Johny de Aphex Twin, etc.) Molt molt raruno, però totalment hipnòtic. Hauria molat molt més si les pantalles haguessin sigut més grans. Més o menys es va vore això:
Torno cap a Orbital, que ja acabàven, i no trobo a ningú de tota la gent amb la que anava (a ells no els va fer gràcia Cunningham i em van deixar tot sol). Mentrestant, sona Doctor? -effin’ awesome!- i rebo un SMS dient-me que s’havien colat a la zona VIP (Whaaat?). M’arrimo cap allí despues de pegar varies voltes abans de trobar-la (no està massa ben indicat el recinte, sobre tot si no portes un mapa) i m’expliquen per on s’havien colat i com.
I ací ens teniu divinamente a la zona VIP. Visca la seguretat del festival… xD Les consumicions són més barates (bien!), hi ha puesto còmode on seure (bien!), no hi ha que agafar tickets ni fer cua (bien!), hi ha més varietat de copes (bien!) i menjar més interessant (bien!), però està ple de pijos que no tenen ni guarra de qui actua al festival ni els interessa (mal!) i no es veu bé l’escenari des de cap angle (mal!).
I en això que em giro i veig entre la gent als sis de Love of Lesbian (i no, a ningú més de cap altre grup, també és casualitat). Uooooh!! Vaig directe a saludar-los i xarrar un ratet amb ells. Estàven contents amb el concert que els havia sortit i amb la gent. No m’estranya.
I a tot això, mentrestant ja estava punxant com a final del festival, el senyor Fatboy Slim, temazo rere temazo. No en va faltar cap: Star 69, Praise you, The Rockafeller Skank, etc. Però ja estàvem rebentats de dos dies de festival, i vam decidir marxar cap a l’hotel abans del final del festival, on es veu que va punxar un vals, igual que al FIB.
Lo millor del dia: Love of Lesbian, L.A. i l’ambientasso que hi havia en general a tots els puestos.
Lo pitjor del dia: Em vaig gastar toooots els diners que em quedaven a la cartera i al banc i ara visc en la misèria fins a final de curs… 
L'ESPAI DE PINX 